El dret a la vida independent i a ser inclòs/a a la comunitat defensa que totes les persones amb discapacitat puguin prendre les seves pròpies decisions sobre on i amb qui volen viure i que rebin els suports necessaris per viure segons els seus projectes vitals en entorns inclusius (Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l’Organització de les Nacions Unides)
Ara bé, són nombroses les persones amb discapacitat intel·lectual que segueixen trobant obstacles importants per exercir aquest dret de manera plena i efectiva.
Un dels obstacles amb què es troben, per exemple, és que no sempre poden prendre les seves pròpies decisions, ja es tracti de decisions quotidianes (“Què dinaré avui?”) o més transcendentals (“Com m’agradaria viure?”). Els elements que hi incideixen són diversos i ens donen pistes sobre com avançar en l’exercici del dret a la vida independent.
Confiar en les capacitats de la persona
La manca de confiança en les capacitats de la persona sovint provoca que siguin altres persones del seu entorn – familiars, professionals, amics/gues- les que prenguin decisions en el seu nom. D’aquesta manera, no només es redueixen les oportunitats de la persona per decidir sobre allò que l’afecta directament, sinó també les possibilitats per aprendre a prendre decisions. Per tant, la confiança esdevé un element clau per acompanyar a la persona en l’exercici de la seva autonomia.
“La meva mare diu que no estic preparada per viure amb la meva parella, que és massa d’hora, però a mi m’agradaria intentar-ho. Fa 7 anys que estem junts.” – Sònia, 36 anys.
Educar per desenvolupar la pròpia autonomia
Les persones amb discapacitat intel·lectual no sempre tenen l’oportunitat d’aprendre a prendre les seves pròpies decisions i això implica no disposar de les eines i estratègies que sovint ens ajuden a sospesar quines opcions tenim, quines conseqüències poden tenir les nostres decisions o, simplement, què és el que ens agrada i el què no. En aquest sentit, l’educació juga un paper important en la promoció del desenvolupament de l’autonomia, ja sigui des de l’escola, l’institut o des d’altres espais més informals.
“A mi m’agrada més el monitor que tinc ara a casa. El d’abans m’ho feia tot, em feia rostit i tot! Però el d’ara m’ho ensenya un cop i després ho faig jo. I m’agrada.” – Jaume, 42 anys.
Suports per a la presa de decisions
Per desenvolupar al màxim la nostra autonomia, però, és possible que en diverses ocasions necessitem el suport d’altres persones perquè ens ajudin a explorar què és el què voldríem i com ho podríem dur a terme. El suport a la presa de decisions consisteix precisament en acompanyar a la persona, escoltant les seves aspiracions i els seus desitjos, explorant les possibles opcions de què disposa i facilitant el seu accés a les eines que necessiti per prendre les seves decisions i dur-les a terme.
“Donar suport a la persona implica això, conèixer-la, escoltar-la, ajudar-la a perseguir els seus objectius i a exercir els seus drets. Estar al seu servei i no sotmetre-la al servei.” -Professional d’un servei de suport.
Carolina Puyaltó és una investigadora catalana que ha recollit les experiencies de persones amb discapacitat intel.lectual i n’ha fet una meravellosa tesi que podeu llegir aqui: https://dugi-doc.udg.edu/handle/10256/13666?show=full
Actualment treballa a Canadà i col.labora amb la LADD, molt convençuda de que una societat orgullosa de la seva diversitat i inclusiva és possible.