Crisi sanitària: seguim invisibles

LA CRISI DEL COVID-19 I LES MANCANCES EN L´ATENCIO DE PERSONES AMB DISCAPACITAT INTEL.LECTUAL, 3 Abril 2020 

Lectura fàcil:

Les persones amb discapacitat  intel·lectual que viuen en residències necessiten el contacte de les seves cuidadores i cuidadors. Per això és important que estiguin tots ben protegits, per no contagiar-se del virus.  Però no hi ha prou material de protecció per a tothom. Volem que la situació s’expliqui, igual que es fa amb altres col·lectius. Des de la LADD demanem que als Plans d’Emergència en el futur ens tinguin en compte.  

_____________________________________________________________________________

Seria injust dir que la situació d’emergència causada pel Coronavirus ha afectat més el nostre sector que qualsevol altre.  

L’huracà de notícies que rebem cada dia ens enfronta a situacions molt crítiques en la majoria de col·lectius, sigui per qüestions sanitàries, econòmiques o – en la majoria de casos- una combinació d’ambdues.

En el nostre cas, el de les persones amb discapacitat intel·lectual, ens troba en una situació ja precària de partida en gairebé tots els àmbits: el treball és escàs i mal pagat, el personal que treballa a les entitats ha perdut poder adquisitiu en els darrers anys de manera flagrant, hi ha manca d’espais d’habitatge de qualsevol tipus, l’escola inclusiva està a mig desplegar, el sistema de copagament residencial és injust i confiscatori,  l’accés a suports personalitzats es basa en criteris de valoració poc clars, … Hi ha moltes coses per les que lluitar i per les que ho seguirem fent. Però està clar que l’actual crisi ha despullat el sistema de tota aparença de normalitat i posa en evidència les grans mancances causades per anys de desinversió econòmica i invisibilització sistemàtica.

L’àmbit en què més es confronta la duresa de la situació és en els centres residencials.La necessitat d’un contacte molt directe entre cuidadors i persones ateses. La vulnerabilitat dels usuaris/es,  que els fa difícilment aïllables de les seves cuidadores i del seu cercle – quedar-se sols tants dies seria gairebé tan insuportable com la mateixa malaltia. Personal d’atenció que ha de treballar amb les mínimes mesures de protecció, costa molt trobar-ne ja que des de l’administració està arribant molt poc material. 

La diferència és que en altres col·lectius la notícia surt als mitjans dia si i dia també, mentre que nosaltres seguim essent els grans oblidats. 

Així que des de la LADD ens volem fer visibles a través d’algunes vivències concretes:

En Leo Helguera s’ha confinat amb els usuaris/es i altres treballadores i treballadors a la llar residència de la qual n’és director, a Martorell. “Intentem que les persones que viuen aquí estiguin tranquil·les i ocupades la major part del dia. Són persones més vulnerables, que no entenen que de sobte tot hagi canviat, no poden rebre les visites de les seves famílies, no poden sortir a fer les seves activitats habituals. El centre és molt nou i està dividit en habitatges per a dues o quatre persones. Això ens permet cert aïllament, tot i que moltes activitats les hem de fer als espais comuns: amb els recursos humans i materials que tenim no podem atendre grups reduïts, ni fer-ho en les condicions de seguretat necessàries.  Intentem superar -o amagar- la por per no transmetre’ls-hi. Les entitats ens hem de buscar la vida, com hem fet sempre.  I entretant hem hagut de seguir lluitant perquè l’Administració no apliqui retallades de preu en els serveis.  És increïble”

La Marisol Bordonada, del Catalonia Fundació Creactiva, ens explica: “Nosaltres tenim més de 500 persones entre pisos i residències. Els hem dividit en grups més petits per reduïr el contacte i protegir-los. Hem reorganitzat també tot el personal, fent torns de 12 hores durant 3 dies. És molt esgotador, però així reduïm el risc: hem de tenir en compte que el nostre servei necessita un contacte físic molt proper. Estem treballant amb protecció i material desinfectant perquè ens hem organitzat i espavilat amb proveïdors i amb contactes personals.  El que no ens ha arribat pràcticament és material públic.”

Una lliçó més d’aquesta crisi: els nostres serveis d’atenció a la discapacitat han de ser més robustos i han d’estar més ben dotats.

Les administracions locals poden ser un suport molt important, ja que coneixen bé les entitats i les seves necessitats. Aquesta crisi posa en valor aquells Ajuntaments que ja havien incorporat els centres com una part més de la seva població. Aquesta és per exemple l’experiència de la Judith Gómez, mare de l’Ari, que està a la Residència MontMartí de Puig-Reig. “Nosaltres veiem a l’Ari sovint per skype i ens tenen al corrent de tot, és una tranquil·litat poder veure-la i parlar amb els cuidadors. Com que tothom els coneix i els accepta a la comunitat, ha estat molt senzill que puguin sortir a passejar cada dia un a un. La gent del poble ho respecta perquè saben que ho necessiten pel seu benestar. L’Ajuntament sempre ha treballat per la seva inclusió i ara ho segueix fent”.

El nostre és un col·lectiu del qual es parla molt poc, som ciutadans de ple dret però molt oblidats.  Hem de posar sobre la taula la necessitat d’estar inclosos en tots els plans d’emergència de manera específica, en totes les Administracions, en línia amb la Convenció de drets de l’ONU:

Des de la LADD estem més convençuts que mai de la necessitat de ser molt més visibles i de lluitar cada un dels seus drets en igualtat respecte a la resta de la població.