Ens sentim sols perquè no importem

Sergi Moncunill, membre de la Junta de la LADD

Des de la perspectiva personal i com a persona que té una discapacitat, us puc parlar sobre l’aïllament que hem patit durant la pandèmia. 

Pel nostre col·lectiu ja no és nou que patim soledat, sempre hem estat marginats per la societat. 

En el confinament m’he sentit sol, com moltes em passa vegades pel carrer, a una feina o demanant ajuda, sol. 

Aquesta soledat no es nova ja que les persones amb discapacitat la patim sempre de la societat. Justament, i perdó per l’expressió, gràcies al confinament, molta altra gent també s’ha arribat a sentir sola, deprimida, ja que s’han trobat en una situació desoladora que podem arribar a comparar amb la situació que nosaltres patim cada dia i que la societat sempre ens va recordant. 

Així des de la perspectiva personal diria que aquesta soledat que molta gent ha patit en el confinament és molt similar i una bona comparació a la soledat que nosaltres patim dia rere dia.  És difícil d’explicar que vol dir sentir-se sol. Jo només puc dir que el poc compromís de la societat envers nosaltres i que per el poc coneixement que volen mostrar, les males maneres com sempre se’ns ha tractat, és tot un conjunt que ens fa sentir sols. 

Sempre hem anat a la cua de les preferències en el treball, en la vida social, d’una marginació constant, i la sensació és de no importar, ens sentim sols perquè no importem. 

Crec que això és un sentiment mutu en tots els meus companys i amb totes les persones que he parlat compartim aquest sentiment. Existeixen moltes coses per arreglar, poc a poc anem sumant, però ens falta molt camí per recórrer i per créixer. 

Però estic convençut que com a col·lectiu ens en sortirem, som molt forts i podrem aconseguir-ho.