Tinc 37 anys, a punt de fer-ne 38. Fa 6 anys que visc sola amb el suport dels pares i la resta de la família. Em considero molt pallassa. M´encanta convidar amics a casa i tenir-la plena de coloraines.
Bon dia Mireia, ens agradaria parlar amb tu de la vida independent de les persones amb alguna discapacitat. Per aquells qui no et coneixen, comencem amb unes preguntes més personals.
¿Què ens diries de la teva infantesa i adolescència?
Uf, complicat! La meva infantesa va estar marcada per l´hospital. Vaig tenir un limfoma de Burkitt quan era petita i això m’ha repercutit al llarg de tota la meva vida. Han sigut absències a l´escola i va fer que estès més endarrerida en tots els estudis. He tingut sempre suport de la meva mare, un pilar molt important a la meva vida i de tota la família (l’Ignasi, els meus avis, cosins, tiets i tietes)
He anat fent, amb complicacions però intentant superar les pedres que es van posant al camí.
Deixant de banda la malaltia, a nivell personal ens vols explicar altres vivències?
Doncs vaig tenir una ruptura molt bèstia que va repercutir en una depressió molt “heavy”. Va ser una ruptura amb una parella amb qui vaig sortir durant gairebé 10 anys. arrel d´aixó se´m van despertar fantasmes o millor dit: coses que creía que tenia superades, com la discapacitat que no acabava d´acceptar. Bé, es va remoure tot.
Què pensaves que voldries ser de gran, quins eren els teus somnis?
Jo de sempre he sigut molt “pallassa”, tot i les dificultats!
Hi ha una anècdota que sempre m´explica la mare, de quan jo tenia uns 3 o 4 anys. Estàvem en un bar i el cambrer trigava molt i molt i molt i jo vaig dir (es poden dir paraulotes oi?): “Hòstia puta, cambrer ja era hora!” I des d´aquell moment ma mare ja va pensar i també li van dir a l’ escola d’educació especial: “Si té sentit de l´humor tranquila que tot això anirà bé”
Què has estudiat? On treballes?
Vaig fer tota la ESO i programes de garantia social (es diu PGS, n´he fet varis).
Ara fa 15 anys que treballo al Departament d’Universitats, soc funcionària i he anat passant per diferents llocs. Ara començo a estar contenta! Al principi no ho vaig viure bé. Ma mare estava super contenta i jo no. Tenia ganes de treballar però tenia el concepte de que em tornaria gris i responsable de cop… després amb els anys he vist que no.
Quan temps fa que has marxat de casa i com va anar la decisió?
Crec que fa uns 6 anys. Era una idea que ja rondava feia un temps amb ma mare, perquè al viure a Parets amb els pares i haver de baixar cada dia amb el tren i tal, sabent que la Renfe deixa molt que desitjar, doncs ho anàvem pensant. I de sempre en tenia ganes tot i que amb els meus pares estava molt bé. Ara també estic bé quan tinc ganes de ser-hi. Quan vaig ara a casa d´ells estic igual de bé o millor. Però necessitava el meu espai perquè si no havia de dependre molt dels meus avis, que viuen a Barcelona i d´altra gent. Anava a dinar molt a casa la meva àvia (que ja m´agrada anar-hi!).
Volia algo que fos un espai meu, on tinc les meves coses…
Quins són els problemes més importants que et vas trobar quan vas començar a viure sola?
Quan ja estava tot muntat, em va donar la sensació com si els meus pares m´abandonéssin. “Au, ara ja està!” Era totalment fals però en el moment aquell jo tenia aquesta sensació. Amb tot el “desenganxe” que jo tenia ganes de que passés i de repent vaig pensar “Ai ai ai socorros socorrs socorrs ai que m´heu abandonat”. No t´ho sé explicar del tot. Però va anar passant.
Després va venir la ruptura, i es va ajuntar tot, i jo crec que la ruptura va marcar tota la resta.
Parlem una mica més de l’experiència de vida independent que estas vivint. Per exemple, com és el lloc on vius?
La gent diu que és molt petit i que podria ser una mica més gran , però llavors també tindria més feina a netejar-ho tot. Per mi sola, és fantàstic.
I els primers dies, a nivell d´organitzar-te, què és el que més et va costar?
Doncs com funcionava la rentadora, el tap de la dutxa (perquè sortia sempre aigua i calia buidar el minidipòsit)…
Amb el menjar, al principi tirava molt de menjar preparat i la veritat és que ara, després de la Covid m´he començat a e espavilar i a fer més coses. Vaig tenir una companya de feina que estudiava nutrició i em va ensenyar a menjar bé.
Què és el que més t´agrada de viure independent?
(pensa) Convidar gent a casa, m´agrada molt molt molt. Després ho explico a ma mare i penjo moltes fotos al meu Instagram i també al Facebook. El fet d’haver-ho d’organitzar jo i que vinguin m’agrada.
I tenir-ho tot ple de coloraines!
I el que t´agrada menys?
Quan hi ha coses com que se´n va la llum i dic, “i ara que faig”?
Tens suport per fer algunes coses?
Tinc a ma mare. Que evidentment no estarà per sempre i procuro anar agafant recursos i tal. Perquè la meva tieta, que serà la persona que m’ajudarà quan els meus pares faltin, cada vegada hagi de fer menys suport. I apart hi ha una persona que m’ajuda a fer la neteja cada 15 dies i la veritat és que molt bé, no sé què faria sense la Núria! Ponga una Núria en su vida!
Creus que el sistema està ben preparat perquè les persones que necessiteu suport pogueu independitzar-vos?
Ehhhhhh (pausa llarga) Bé, si hi ha famílies al darrera que es fan càrrec de tota la logística i tot, si. Si no, jo crec que no. No n’hi ha per gent que no té cap discapacitat, i per nosaltres tampoc. Crec això pel que veig al meu entorn
A les persones amb alguna discapacitat que encara viuen a casa els pares: els recomanaries que s’independitzessin?
Si, si. I també que si no s´atreveixen a anar a viure sols, que ho provessin amb alguna amistat. Però això si: amb qui s´avinguin molt!
Gràcies Mireia i enhorabona! ?