El dia 15 de maig, com a previ a l’Assemblea de la Ladd hem tingut el privilegi d’escoltar la Maria Pallisera, catedràtica de pedagogia a la Universitat de Girona, que en la seva xerrada “La vida amb suport: possibilitats i reptes” ha tractat el tema del dret a una vida independent de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Tota la xerrada s’ha vertebrat entorn d’una idea bàsica:

La vida independent és un dret humà i així ho recull la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU: el dret a exercir el control de la pròpia vida, independentment de les habilitats que es tinguin per dur-ho a terme personalment.

Una persona té una vida independent quan pot decidir quins suports necessita i de qui els vol rebre. “Ser autònom, ha insistit, no és un premi per haver assolit unes habilitats determinades, sinó un dret. I els suports han de ser els apropiats perquè qualsevol persona amb discapacitat pugui fer la vida que desitja.”

Un altre concepte relacionat amb els suports que ha destacat és el de Rebuig Zero (també plantejat a la Convenció), és a dir: tothom ha d’estar inclòs sigui quina sigui la seva discapacitat i la seva necessitat de suport.

I com és la vida amb suport a Catalunya actualment?

Malauradament, hi ha molts aspectes en els quals encara no s’han aconseguit ni de lluny els suports per aconseguir que les persones amb discapacitat intel·lectual puguin gaudir, sense rebuig de cap mena, d’una vida independent i no institucionalitzada.

Quin és ara mateix el principal suport d’aquestes persones? Podem contestar-ho fàcilment: les famílies.

Les famílies, doncs, hem de confiar en les potencialitats dels nostres fills i filles, acceptar les seves decisions i ajudar-los que puguin fer la vida que volen. I això, ha puntualitzat, “només es pot assolir fent xarxa, empoderant les famílies. Perquè la família s’empoderi cal que conegui quins són els seus drets. És això que li donarà la capacitat de lluitar pels suports que permetin als seus fills i filles exercir aquests drets.”

Sovint a les famílies se’ns diu que som massa protectores. Però si ho som, potser és perquè l’entorn i el sistema ho provoca. Quantes vegades no hem rebut el missatge que el nostre fill o filla no pot fer això o allò? Quantes vegades no ens hem trobat que una resolució ens deixa davant d’una sola porta molts cops tancada?

La Maria ha llençat un repte: “Potser ens cal qüestionar el que ofereix el sistema.”

Voldria acabar amb una anècdota que ha explicat i amb la que segurament totes ens podem identificar: “Una mare, al reunir-se amb l’assistenta social es fixa que a la taula només hi ha una capsa de mocadors de paper. Quan  pregunta per què hi son li responen que és… per si en algun moment necessita plorar.”

No volem mocadors, ni volem plorar. El que volem és que es compleixin els requisits necessaris perquè els nostres fills  i filles puguin exercir el seus drets, entre ells el dret a una vida independent.

Gràcies a la Maria Pallisera per la seva visió, la seva energia i les seves ganes de lluitar per un futur alineat amb la Convenció.

 

La Maria Pallisera és professora del Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona i coordina el Grup de recerca en Diversitat. Investigació en discapacitat intel·lectual, processos de transició a l’edat adulta i vida activa, vida independent i participació comunitària. Ha coordinat l’estudi sobre Revisió i Actualització de la Cartera de Serveis Socials per persones amb discapacitat intel·lectual per adaptar-se a la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat.